Cuina d’una nit d’estiu.

Podreu entendre  que vull dir quan les coses són encara més inesperades de el que una s’imagina quan diu i pensa que tots els homes són iguals a l’hora de mirar una dona amb desig. Si  algun cop haveu observat com un home reacciona a la resposta de la teva mirada envers la seva. Alguns, no saben com respondre a tal efecte visual. D’altres simplement se et mengen.

Solia anar informal als sopars d’amics i de la colla del barri. No m’agrada’t mai donar la nota vestint a la moda ni massa mudada, al ser un sopar d’inauguració d’un restaurant  per gent jove, la millor opció era presentar-me tal i com hauria anat a sopar a casa d’una amiga de sempre.  Arribo d’hora a dos quarts de nou, sóc puntual, m’agrada arribar just l’hora marcada i em trobo que no hi ha gaire gent dintre el local. Vaig a la petita barra de metacrilat verd i em demano una cervesa negra que està força de moda als bar de la zona. De seguida veig al Lluís tot mudat i atabalat amb els preparatius d’inauguració . –Osti Sara! Ja ets aquí!- diu quasi sense parar de caminar entre les taules mirant que no faltes cap de les tapes i platets que havia preparat per aquesta nit.   –Hola Lluís! Va que això ja esta apunt home,vine aquí i dóna’m dos petons abans no t’agafi un atac noi!-  Ell sempre galant, es planta davant meu i m’agafa la mà i com a una marquesa em dona dos petons quasi sense tocar la mà dreta.  És un dels pocs que sap com penso, i sempre em tracta com si fos la dona més important que hi ha al món. Per això sóc aquí no podia fallar-li un dia com avui. Si no fos gay seria un encant al llit, quants cops no hauré pensat en fer-lo canviar d’opinió, però no hi ha res a fer. És un gay convençut, i té clar que és lo millor que li ha passat mai, adonar-se’n de que ho és absolutament. Sempre diu que els mals de cap que s’estalvia amb les dones gràcies a ser-ho, fent broma es clar. No puc més que donar-li la raó, ja que si no segur que tindria molt problemes amb noies com jo.

La cervesa em munta un poc al cap i noto com em relaxo tot i veure l’estrès del Lluís, és millor no molestar-lo ara. Demano una altra cervesa negra, m’agrada el sabor amarg del llúpol, i la seva olor recorda la tarda en que Ricard em va demanar de anar amb ell a... però això són figues d’un altre paner.

Miro l’entrada i entre el vidre observo alguns amics del Lluís xerrant com esperant a que algú faci el primer pas cap a la porta. Llavors de sobte per la part translúcida  del vidre del costat dret  de la porta entra un noi amb samarreta negra i ulleres que després d’obrir-la  del tot s’atura i mira l’interior amb una passada ràpida com si tingues ulls de falcó. Sempre m’han fet gràcia les persones que miren així. Jo me’l miro com si fes estona que observes l’entrada asseguda de costat a la barra. Llavors darrera el noi de les ulleres entra ell.  Va ser quan vaig sentir el seu nom per primer cop, en Lluís l’esperava i semblava molt content de veure’l.- Un amic gay segurament -vaig pensar. El Lluís s’hi va tirar al damunt de forma exagerada i abraçant-lo dient el seu nom en veu alta i clarament molt il·lusionat. Nom que no oblidaré mai. No és que al veure’l  m’impressiones ni re de tot això, va ser el que va passar després de que Lluís me’l presentes durant la nit entre taules i tapes . Entre el restaurant i el mati següent.

La tercera cervesa negra ja feia efecte, i ell també en prenia de la mateixa marca. Sols m’havia fixat amb això, que ell prenia la mateixa cervesa, res estrany, no era l’únic que en bevia. No tenia gaire cosa en especial així d’entrada a excepció de com movia les mans , cosa que sempre m’hi fixo en tothom.

Tot i així vaig posar-me al seu costat, a la taula del fons al costat dels retrats  vintage de velles glòries del cinema. La quarta cervesa, o potser el llum vermell de sobre la taula i la sensació absurda de que el coneixia d’alguna cosa em va dur a dir-li hola, però ell es va abançar i amb un rostre calmat em va saludar. – Hola, ets la Sara oi?, amiga del Lluís. Sóc en Josep Maria, company d’estudis de cuina del lluís a l’escola de Sitges.-  Vaja, umm... , vaig pensar. –Si, sóc amiga de fa temps- Li contesto ràpidament , com sorpresa. Des d’aquell moment, varem estar xerrant de com ens havíem fet amics d’en Lluís , de com havia muntat el restaurant i de multitud de temes amb els quals tots dos teníem alguna cosa en comú.  Em fascinava la seva veu, les seves explicacions, com movia les mans de cuiner i les raons que l’havien dut a ser-ho.

Tot va començar així.

Unes hores més tard érem  camí casa meva , ja que ell passava la nit a la fonda i li venia de camí. M’agradava aquest noi,  s’havia ofert amablement a acompanyar-me després de tancar el local amb licors i begudes de malt fermentat. El cap només pensava amb aguantar l’equilibri i amb que passaria si l’invités a una ultima copa a ca meva, proposant-li-ho com tota una declaració d’intencions, no tenia re especial, però m’agrada i em sentia agust amb ell. Tenia por, de que digués que no. Ell no em mirava com solen fer alguns nois que creuen tenir algun efecte afrodisíac en mi fent-se com els interessants en temes que a mi em rellisquen d’una manera evident per la cara que poso. I no és que del que vam parlar fos super interessant, l’interessant si no que era la forma de com ho deia. 

De passeig cap a casa, amb ell rient de les bajanades que comentava jo sobre el barri em vaig adonar que anava com animada, excitada. Que l’alcohol i la lluna plena s’havien posat d’acord amb fer que fins hi tot l’ombra que reposava al costat de la meva acabessin una sobre l’altra.

Just al arribar a casa, la pell se’m posa freda i faig com un acte reflex de patir un tremolor, però no de fred si no d’una altra cosa. Era desig, un desig desconegut com aquell home aparegut en la meva vida de sobte un vespre de divendres.  Desig agreujat pel grau alcohòlic i per la quasi perfecta harmonia d’unes mans i d’uns braços que van agafar per sorpresa , d’uns llavis estrets  que desprenien sinceritat . Així entre els seus braços em va dir: –Anem, vull explicar-te per què m’agrada la cuina-.  Va dir-me amb veu de brisa que passa entre les fulles. I jo, intento dir-li que anava un poc beguda, però ensopego amb els meus peus i ell no em deixa caure, em sosté fort i això em fa adonar que pot moure el meu cós sangprès en aquell instant cap i  on ell vulgui, però també de la seguretat que m’ofereixen. Em deixo  dur, però sóc jo que el porta fins l’entrada de casa meva.

Tardo en trobar les claus de casa més de que acostumo, tot i dur una bossa de mà petita i amb poques coses. Encenc el llum del passadís com si no fos el de casa meva. Un dit es passeja suau  i decidit pels meus llavis, segellant-los i fent-me respirar pel nas. Sem posa la pell de gallina i de sobte ja no duc roba més que l’interior , que comença a desaparèixer  lentament com si sortís tota sola amb voluntat pròpia. En aquell moment jo no tocava de peus a terra, per un instant vaig pensar que surava en l’aire, i just, quan anava a agafar-ne un poc per meva la boca humida lliscant amb els llavis d’ell en forma de gran i lenta aspiració m’adono que sóc a la cuina, amb les natges damunt d’un marbre tebi i respirant fort i ràpid... cada cop més fort i més ràpid.

No puc moure’m ni vull, però ell em demana que deixi d’agafar-me al seu coll i posi les mans entre les seves...  damunt del marbre, per així  dur-les i dirigir-les com un director d’orquestra . No puc d’escriure el que vaig sentir en aquell moment, m’és impossible, però si que puc dir-vos que ve passar.

Ell em va cuinar, usant el meu i el seu cos, va fer  de les meves part s del cós els ingredients i dels moviments una recepta. Un moviment portava a l’altre, una cocció de les meves entranyes a foc lent fins arribar al punt del plat mestre en que els vapors i les sensacions assolien un tacte càlid i humit de la pell de tots dos fins bullir l’aigua de dintre una olla a pressió que estava apunt d’explotar de sabors.

Em feia tastar amb suaus cullerades cadascun del plats, arribant a un èxtasi ininterromput entre plat i plat, entre llengües i llavis. Els meus pits eren com fogons. Les seves mans encenien la flama, i jo li feia treure’n més i més...

Entrants exquisits de de petons i pètals de rosa amb carícies de pell de préssecs aromatitzats amb paraules mudes d’amor. Primers de fondue de cóssos i mels de flors d’estiu.  Segons de farcits de plaer i moviments ràpids de mans lligades i ulls envelats amb postres de crema de fruits que m’omplíen els sentits .  No sé com explicar el que vaig sentir, sols puc dir que no ho havia sentit mai. Em va cuinar, i ens vam menjar fins l’ànima.