- Dos lobos y un cordero – Murmuro.
- ¿Qué quieres decir? – Me pregunta Andrea.
- Que la democracia es eso, dos lobos y un cordero que están decidiendo qué van a cenar.
- Pero los lobos se comerán al cordero – Dice Andrea con una lógica aplastante.
- Sí, esa es la grandeza de la democracia, si no pueden cenar los tres que por lo menos cenen dos.
- Pero el pobre cordero se muere. ¿No?
- Sí, esa en la miseria de la democracia, que para que la mayoría gane alguien se tiene que sacrificar.
Lo ideal hubiera sido que los tres cenaran, pero no podía ser. Alguien tenía que perder y mejor que sea la minoría en lugar de la mayoría.
- Pues vaya mierda la democracia – Concluye Andrea.
- Bueno, lo puedes mirar por ahí si eres de la familia de los corderos. Pero si fueras de la familia de los lobos estarías encantado.
Lo cierto es que ser lobo en democracia no te garantiza que siempre vayas a salir ganando. La democracia a menudo exige esfuerzos y así se perpetúa. Hay veces en que la democracia bien entendida escuece y hay que aceptarlo.
- Y por una vez ¿no podían llegar a un acuerdo los tres animales y no cenar ese día?
- No Andrea. No puede ser. La democracia no admite excepciones. Su éxito se basa en su fortaleza. Y son esos sacrificios que a veces nos exige los que la hacen la mejor forma de gobierno que se conoce.
La democracia debe de ser común para todos. No debe de admitir interpretaciones. Y lo que vale para uno debe de valer para todos. Sin excepciones.
- ¿Y que tiene que ver eso con ese partido político? – Pregunta Andrea.
- Pues que la democracia, en su estado de madurez, se convierte en Estado de Derecho y si me apuras también en Estado de Obligación. Y como en el colegio, cuando decides jugar, por el simple hecho de hacerlo tú y tus compañeros debéis aceptar unas reglas y nadie por llegar antes o después se las puede saltar. Y como son iguales para todos podéis entonces jugar.
- Pero Xenxo, y en nuestro caso, nosotros qué somos ¿lobos o corderos?
- Pues es la decisión de cada uno. Yo desde luego lobo. Pero parece que hay otros que han decidido ser corderos.
- Pues yopara cenar  me pido lobo.

L’últim príncep blau.

No feia ni cinc minuts que havia entrat per urgències, quan vaig notar que havia arribat l’hora de mostrar el que durant tant mesos s’havia estat preparant.

   Tal dia com avui vaig començar un camí que no que faria realitat els somnis de la humanitat , faria un camí per a les persones perdudes que no tenien on anar. No és que no vulgues anar allà on se suposa que els ésser vius hem arribar... o fins on se suposa que hauria de estar , simplement vaig néixer sense tenir destí definit, sense un camí marcat de què i com. Seria un príncep dels desitjos dels altres.

   No parlaré del que feia en els primer dies, ja que seria massa avorrit explicar-vos com xuclava els mugrons de la mare, com xisclava per simple fet de xisclar o com no podia fer res més que menjar per defecar i d’aquesta manera exercir els meus drets: cagar i pixar per que se suposa que és lo que havia de fer. Aleshores sols jo sols era un procés indefinit , un ésser totalment buit.

   El temps va anar passant, com és natural. Creixia com se suposa que havia de créixer, a excepció  de dos òrgans que es desenrotllaven més que els altres. De ben petit ja em medicaven per  alteracions de hipòfisis . Jo evidentment no entenia res,em semblava molt normal tot el que passava i anava fent com se suposa que un nen havia de fer.

   Mai vaig destacar amb res ,ni tampoc vaig ser l’últim en cap cosa, simplement em mantenia en l’anonimat absolut de la mediocritat i del desenvolupament estadísticament normal . Tot per no ser ni deixar de ser, fins que, arribat el moment hagués de mostrar que no era el que se suposava que havia de ser. Encara recordo els dies de la perfecta simbiosi del meu ésser i del perfecte equilibri de la normalitat.

   Ja tenia 12 anys, quan a l’escola de capellanson anava  vaig definir un pla per dur a terme els propòsits d’una existència fina aleshores insipida, d’una vida que no tenia cap sentit.

   Tots els companys de classe feien grups  entre ells, jo sempre em quedava sol. No era desplaçat ni repudiat, tan sols era com si no existís, era com un príncep solitari dintre d’un reialme d’ignorància. Tot pareixia normal, jo en canvi cada dia , per dintre ho era cada era més algú altre i menys el que havia sigut.

  Dintre la normalitat d’una educació freda i catòlica hi ha coses que no surten a la llum, i jo com ésser estadísticament normal, però que n’era conscient  no m’atrevia a transgredir públicament. Vivia en un món interior, un món imaginari d’una realitat amagada, un món de depravació exquisida, lliure  i malaltissa a la vegada.

   Als dotze anys vaig comprovar com els tutors de classe em prenien l’atenció. Després poc a poc vaig intentar fer-me més sociable amb els capellans que donaven classes de religió. Estava fent el que se suposava que hauria de fer, llevat que ho feia de forma quasi inconscient i sense reprimir-ho. Amb tretze anys anava sempre a l’hora de missa a fer d’escolà , admirava com el capellà tenia el control, m’omplia de l’olor de la capella, em feia sentir de forma estadística que jo era una part important de tot allò. Aquell capellà em mirava, i jo apartava la vista quan notava com els seus ulls em miraven mentre m’explicava coses sobre l’amor del deu que ens estimava a tots. Paraules que jo entenia perfectament, jo volia estimar a tots els ésser vius, jo volia d’aquesta manera ser més prop de un deu.

   Una nit, abans de d’adormir-me vaig comprendre que era normal. Vaig pensar , vaig desitjar que aquell capellà em violés , volia que un capellà pederasta fos normal amb mi, que fes el que se suposava que havia de fer un pederasta, que em violes.  Ell em va violar. Jo, en vaig voler més.

  Vaig arribar a pensar que si em fes un altre forat disfrutaria el doble, però no sabia com. Durant aquell temps vaig perdre alguna cosa, crec que allò que vaig perdre se’n  diu moral.

   Als anys que van venir no puc més que recordar que tot era soledat  i foscor , no per que fossin mals temps, no. Jo no sortia amb amics, ni m’interessava tenir-ne, no entenia el que feien i dubtava molt que entenguessin el que jo els volia fer. Sempre anava a la meva, observant com actuava la gent, com feien el ridícul amb les seves suposades existències lliures i indefinides. Eren temps en que sols pensava amb perversions i bogeries que algun cop duia al fet gràcies a la meva discreció i delicadesa. Elles, les noies més populars sempre se’n reien al veurem passar pel passadís de les classes de d’institut i jo em reia d’elles per dintre. Moltes havien perdut la virginitat amb mi, a les fosques i sense saber-ho.

   L’últim curs d’institut va ser normal, jo feia estadísticament el que faria qualsevol ésser humà aïllat en un món de perversió sexual, de depravació de la ment, de desitjos secrets i no tan secrets. La professora de dibuix artístic ja havia tastat les línees de la meva abstractesa artística fora d’hores de classe. La companya de classe d’anglès que seia dues fileres enrere meu va disfrutar d’una suau i sincera violació dels seus sentits tàctils per part meva i del professor d’història contemporània . Estadísticament aquesta noia era normal, i va actuar com se suposa que havia d’actuar, tímidament i submisament per treure bona nota.

  El temps em va dur fins ara, en un punt que tot és possible i res succeeix fora de lo normal.

    Ara amb 24 anys, sóc un perfecte príncep blau . Les noies em van darrere,  els capellans també. Les dones madures em busquen, i els transsexuals reben els seus desitjos. Sóc un príncep blau que tot ésser humà busca i pocs troben . Compleixo els desitjos de la persona que em desitja, compleixo els somnis dels que s’atreveixen a somiar amb mi. Tinc la virtut del plaer dintre meu, és normal.  Les mares dels meus amics també són normals, i algun dels seus pares també, tots són una mica més normals després de que els hagi ofert el camí de la meva normalitat.

    No tinc límits ni sé el que són, sols em limiten les persones que en tenen. La solitud sempre és amb mi, però això no em preocupa.

    Encara que la veïna del tercer passi pel pis a explicar-me que el seu gos l’estima molt, i que vol que jo també l’estimi a ell i a ella de la mateixa forma.  El noi del supermercat vol que sigui gay com ell per estimar-mos . Jo els dic que no em cal ser això o allò, que els estimi perfer-los feliços, els explico que per a mi és normal ser simplement qui els donen el que volen i quan vulguin . Sempre he pensat si podriat ser gay, però jo no sóc una cosa o un altra, només faig el que estadísticament faria algú que està al mig de qualsevol estadistica, un ésser que fa el que ha de fer amb normalitat a tota classe de gent que se li creua i em desitja.

  Molst diuen que sóc el seu príncep blau, un príncep que sap donar el que demanen, que sap ser com necessiten que sigui... jo sols faig el que em surt dels collons de príncep, ho faig amb la reialesa que em dona ser un terme mig .

   Hi ha qui diu que m’estima, el que no saben és que jo ni estimo ni deixo d’estimar a ningú. Sols em guio per la franquesa de la perversió i la depravació que la gent necessita per sentir-se fora de la normalitat. Jo no entenc aquest concepte, per mi tot és normal.

   Me convertit amb el príncep blau de qui no troba cap príncep blau, probablement sóc l’últim príncep blau de la realitat amagada de totes les persones estadísticament normals.

   “Según la OMS, y en relación con al salud sexual, es necesario un acercamiento positivo y respectuoso hacia la sexualidad y las relaciones sexuales, así como la posibilidad de obtener placer y experiencias sexuales seguras, libres de coerción, discriminación y violencia. Para que la salud sexual se logre y se mantenga los derechos sexuales de todas las personas deben ser respetados, protegidos y cumplidos.”

   Jo sóc l’últim príncep blau, dels que mai podran tenir-ne un.

Nadie puede ser perfecto, menuda barbaridad seria el solo hecho de intentarlo, fracaso garantizado. Hay que ser bueno, porque ser perfecto no es posible. Por eso si álguien se equivoca siempre y tropieza con la misma piedra, que él mismo puso, quizás lo que necesite es que álguien le coja la mano y le ayude a cambiar de rumbo, por que ser bueno no implica no errar sin intención. No hay destino sin rumbo, y el rumbo es un espejismo de la conciencia como el destino es el final de tu existéncia. Un mal camino, un mal dia, una mala idea... suelen entrelazarse para guiarte a un mal lugar. Entonces cuando esto ocurre, lo que una persona no necesita es el vacío. El "vacío", estremecedora palabra sin duda; galáctico, espiritual, emocional...el "vacío" se apodera de las almas, no Diós ni Satán, no!

El vacío que uno siente al equivocarse continuamente, al hacerse daño por no hacer daño y encima tener que enteder que hay que ser bueno continuamente para no fallar a nadie. Tanto camino mal recorrido me rompió los zapatos y me quedé sentado en la cuneta, sin sombra, pero sin luz, en un espacio hueco y translucido que apenas me deja ver más allà de mis pensamientos. Nunca pediré nada a cambio a nadie por ayudarme a levantarme y tampoco le dejaré caer si se equivoca.
El vacío, los errores, los malos consejos, la fragilidad de las palabras mal recitadas... hay vacío allí a fuera, y en cambio todo brilla y me llama. No querer equivocarse ya es el primer error, el primer paso a lo infinitamente hueco, a lo brutalmente agónico. Vale, la cagué y qué?

Cuina d’una nit d’estiu.

Podreu entendre  que vull dir quan les coses són encara més inesperades de el que una s’imagina quan diu i pensa que tots els homes són iguals a l’hora de mirar una dona amb desig. Si  algun cop haveu observat com un home reacciona a la resposta de la teva mirada envers la seva. Alguns, no saben com respondre a tal efecte visual. D’altres simplement se et mengen.

Solia anar informal als sopars d’amics i de la colla del barri. No m’agrada’t mai donar la nota vestint a la moda ni massa mudada, al ser un sopar d’inauguració d’un restaurant  per gent jove, la millor opció era presentar-me tal i com hauria anat a sopar a casa d’una amiga de sempre.  Arribo d’hora a dos quarts de nou, sóc puntual, m’agrada arribar just l’hora marcada i em trobo que no hi ha gaire gent dintre el local. Vaig a la petita barra de metacrilat verd i em demano una cervesa negra que està força de moda als bar de la zona. De seguida veig al Lluís tot mudat i atabalat amb els preparatius d’inauguració . –Osti Sara! Ja ets aquí!- diu quasi sense parar de caminar entre les taules mirant que no faltes cap de les tapes i platets que havia preparat per aquesta nit.   –Hola Lluís! Va que això ja esta apunt home,vine aquí i dóna’m dos petons abans no t’agafi un atac noi!-  Ell sempre galant, es planta davant meu i m’agafa la mà i com a una marquesa em dona dos petons quasi sense tocar la mà dreta.  És un dels pocs que sap com penso, i sempre em tracta com si fos la dona més important que hi ha al món. Per això sóc aquí no podia fallar-li un dia com avui. Si no fos gay seria un encant al llit, quants cops no hauré pensat en fer-lo canviar d’opinió, però no hi ha res a fer. És un gay convençut, i té clar que és lo millor que li ha passat mai, adonar-se’n de que ho és absolutament. Sempre diu que els mals de cap que s’estalvia amb les dones gràcies a ser-ho, fent broma es clar. No puc més que donar-li la raó, ja que si no segur que tindria molt problemes amb noies com jo.

La cervesa em munta un poc al cap i noto com em relaxo tot i veure l’estrès del Lluís, és millor no molestar-lo ara. Demano una altra cervesa negra, m’agrada el sabor amarg del llúpol, i la seva olor recorda la tarda en que Ricard em va demanar de anar amb ell a... però això són figues d’un altre paner.

Miro l’entrada i entre el vidre observo alguns amics del Lluís xerrant com esperant a que algú faci el primer pas cap a la porta. Llavors de sobte per la part translúcida  del vidre del costat dret  de la porta entra un noi amb samarreta negra i ulleres que després d’obrir-la  del tot s’atura i mira l’interior amb una passada ràpida com si tingues ulls de falcó. Sempre m’han fet gràcia les persones que miren així. Jo me’l miro com si fes estona que observes l’entrada asseguda de costat a la barra. Llavors darrera el noi de les ulleres entra ell.  Va ser quan vaig sentir el seu nom per primer cop, en Lluís l’esperava i semblava molt content de veure’l.- Un amic gay segurament -vaig pensar. El Lluís s’hi va tirar al damunt de forma exagerada i abraçant-lo dient el seu nom en veu alta i clarament molt il·lusionat. Nom que no oblidaré mai. No és que al veure’l  m’impressiones ni re de tot això, va ser el que va passar després de que Lluís me’l presentes durant la nit entre taules i tapes . Entre el restaurant i el mati següent.

La tercera cervesa negra ja feia efecte, i ell també en prenia de la mateixa marca. Sols m’havia fixat amb això, que ell prenia la mateixa cervesa, res estrany, no era l’únic que en bevia. No tenia gaire cosa en especial així d’entrada a excepció de com movia les mans , cosa que sempre m’hi fixo en tothom.

Tot i així vaig posar-me al seu costat, a la taula del fons al costat dels retrats  vintage de velles glòries del cinema. La quarta cervesa, o potser el llum vermell de sobre la taula i la sensació absurda de que el coneixia d’alguna cosa em va dur a dir-li hola, però ell es va abançar i amb un rostre calmat em va saludar. – Hola, ets la Sara oi?, amiga del Lluís. Sóc en Josep Maria, company d’estudis de cuina del lluís a l’escola de Sitges.-  Vaja, umm... , vaig pensar. –Si, sóc amiga de fa temps- Li contesto ràpidament , com sorpresa. Des d’aquell moment, varem estar xerrant de com ens havíem fet amics d’en Lluís , de com havia muntat el restaurant i de multitud de temes amb els quals tots dos teníem alguna cosa en comú.  Em fascinava la seva veu, les seves explicacions, com movia les mans de cuiner i les raons que l’havien dut a ser-ho.

Tot va començar així.

Unes hores més tard érem  camí casa meva , ja que ell passava la nit a la fonda i li venia de camí. M’agradava aquest noi,  s’havia ofert amablement a acompanyar-me després de tancar el local amb licors i begudes de malt fermentat. El cap només pensava amb aguantar l’equilibri i amb que passaria si l’invités a una ultima copa a ca meva, proposant-li-ho com tota una declaració d’intencions, no tenia re especial, però m’agrada i em sentia agust amb ell. Tenia por, de que digués que no. Ell no em mirava com solen fer alguns nois que creuen tenir algun efecte afrodisíac en mi fent-se com els interessants en temes que a mi em rellisquen d’una manera evident per la cara que poso. I no és que del que vam parlar fos super interessant, l’interessant si no que era la forma de com ho deia. 

De passeig cap a casa, amb ell rient de les bajanades que comentava jo sobre el barri em vaig adonar que anava com animada, excitada. Que l’alcohol i la lluna plena s’havien posat d’acord amb fer que fins hi tot l’ombra que reposava al costat de la meva acabessin una sobre l’altra.

Just al arribar a casa, la pell se’m posa freda i faig com un acte reflex de patir un tremolor, però no de fred si no d’una altra cosa. Era desig, un desig desconegut com aquell home aparegut en la meva vida de sobte un vespre de divendres.  Desig agreujat pel grau alcohòlic i per la quasi perfecta harmonia d’unes mans i d’uns braços que van agafar per sorpresa , d’uns llavis estrets  que desprenien sinceritat . Així entre els seus braços em va dir: –Anem, vull explicar-te per què m’agrada la cuina-.  Va dir-me amb veu de brisa que passa entre les fulles. I jo, intento dir-li que anava un poc beguda, però ensopego amb els meus peus i ell no em deixa caure, em sosté fort i això em fa adonar que pot moure el meu cós sangprès en aquell instant cap i  on ell vulgui, però també de la seguretat que m’ofereixen. Em deixo  dur, però sóc jo que el porta fins l’entrada de casa meva.

Tardo en trobar les claus de casa més de que acostumo, tot i dur una bossa de mà petita i amb poques coses. Encenc el llum del passadís com si no fos el de casa meva. Un dit es passeja suau  i decidit pels meus llavis, segellant-los i fent-me respirar pel nas. Sem posa la pell de gallina i de sobte ja no duc roba més que l’interior , que comença a desaparèixer  lentament com si sortís tota sola amb voluntat pròpia. En aquell moment jo no tocava de peus a terra, per un instant vaig pensar que surava en l’aire, i just, quan anava a agafar-ne un poc per meva la boca humida lliscant amb els llavis d’ell en forma de gran i lenta aspiració m’adono que sóc a la cuina, amb les natges damunt d’un marbre tebi i respirant fort i ràpid... cada cop més fort i més ràpid.

No puc moure’m ni vull, però ell em demana que deixi d’agafar-me al seu coll i posi les mans entre les seves...  damunt del marbre, per així  dur-les i dirigir-les com un director d’orquestra . No puc d’escriure el que vaig sentir en aquell moment, m’és impossible, però si que puc dir-vos que ve passar.

Ell em va cuinar, usant el meu i el seu cos, va fer  de les meves part s del cós els ingredients i dels moviments una recepta. Un moviment portava a l’altre, una cocció de les meves entranyes a foc lent fins arribar al punt del plat mestre en que els vapors i les sensacions assolien un tacte càlid i humit de la pell de tots dos fins bullir l’aigua de dintre una olla a pressió que estava apunt d’explotar de sabors.

Em feia tastar amb suaus cullerades cadascun del plats, arribant a un èxtasi ininterromput entre plat i plat, entre llengües i llavis. Els meus pits eren com fogons. Les seves mans encenien la flama, i jo li feia treure’n més i més...

Entrants exquisits de de petons i pètals de rosa amb carícies de pell de préssecs aromatitzats amb paraules mudes d’amor. Primers de fondue de cóssos i mels de flors d’estiu.  Segons de farcits de plaer i moviments ràpids de mans lligades i ulls envelats amb postres de crema de fruits que m’omplíen els sentits .  No sé com explicar el que vaig sentir, sols puc dir que no ho havia sentit mai. Em va cuinar, i ens vam menjar fins l’ànima.