L’últim príncep blau.
No feia ni cinc minuts que havia entrat per
urgències, quan vaig notar que havia arribat l’hora de mostrar el que durant
tant mesos s’havia estat preparant.
Tal
dia com avui vaig començar un camí que no que faria realitat els somnis de la
humanitat , faria un camí per a les persones perdudes que no tenien on anar. No
és que no vulgues anar allà on se suposa que els ésser vius hem arribar... o fins
on se suposa que hauria de estar , simplement vaig néixer sense tenir destí
definit, sense un camí marcat de què i com. Seria un príncep dels desitjos dels
altres.
No
parlaré del que feia en els primer dies, ja que seria massa avorrit
explicar-vos com xuclava els mugrons de la mare, com xisclava per simple fet de
xisclar o com no podia fer res més que menjar per defecar i d’aquesta manera
exercir els meus drets: cagar i pixar per que se suposa que és lo que havia de
fer. Aleshores sols jo sols era un procés indefinit , un ésser totalment buit.
El
temps va anar passant, com és natural. Creixia com se suposa que havia de
créixer, a excepció de dos òrgans que es
desenrotllaven més que els altres. De ben petit ja em medicaven per alteracions de hipòfisis . Jo evidentment no
entenia res,em semblava molt normal tot el que passava i anava fent com se
suposa que un nen havia de fer.
Mai
vaig destacar amb res ,ni tampoc vaig ser l’últim en cap cosa, simplement em
mantenia en l’anonimat absolut de la mediocritat i del desenvolupament
estadísticament normal . Tot per no ser ni deixar de ser, fins que, arribat el
moment hagués de mostrar que no era el que se suposava que havia de ser. Encara
recordo els dies de la perfecta simbiosi del meu ésser i del perfecte equilibri
de la normalitat.
Ja
tenia 12 anys, quan a l’escola de capellanson anava vaig definir un pla per dur a terme els propòsits
d’una existència fina aleshores insipida, d’una vida que no tenia cap sentit.
Tots
els companys de classe feien grups entre
ells, jo sempre em quedava sol. No era desplaçat ni repudiat, tan sols era com
si no existís, era com un príncep solitari dintre d’un reialme d’ignorància.
Tot pareixia normal, jo en canvi cada dia , per dintre ho era cada era més algú
altre i menys el que havia sigut.
Dintre
la normalitat d’una educació freda i catòlica hi ha coses que no surten a la
llum, i jo com ésser estadísticament normal, però que n’era conscient no m’atrevia a transgredir públicament. Vivia
en un món interior, un món imaginari d’una realitat amagada, un món de
depravació exquisida, lliure i
malaltissa a la vegada.
Als
dotze anys vaig comprovar com els tutors de classe em prenien l’atenció. Després
poc a poc vaig intentar fer-me més sociable amb els capellans que donaven
classes de religió. Estava fent el que se suposava que hauria de fer, llevat
que ho feia de forma quasi inconscient i sense reprimir-ho. Amb tretze anys
anava sempre a l’hora de missa a fer d’escolà , admirava com el capellà tenia
el control, m’omplia de l’olor de la capella, em feia sentir de forma
estadística que jo era una part important de tot allò. Aquell capellà em
mirava, i jo apartava la vista quan notava com els seus ulls em miraven mentre
m’explicava coses sobre l’amor del deu que ens estimava a tots. Paraules que jo
entenia perfectament, jo volia estimar a tots els ésser vius, jo volia
d’aquesta manera ser més prop de un deu.
Una
nit, abans de d’adormir-me vaig comprendre que era normal. Vaig pensar , vaig
desitjar que aquell capellà em violés , volia que un capellà pederasta fos
normal amb mi, que fes el que se suposava que havia de fer un pederasta, que em
violes. Ell em va violar. Jo, en vaig
voler més.
Vaig arribar
a pensar que si em fes un altre forat disfrutaria el doble, però no sabia com.
Durant aquell temps vaig perdre alguna cosa, crec que allò que vaig perdre
se’n diu moral.
Als
anys que van venir no puc més que recordar que tot era soledat i foscor , no per que fossin mals temps, no.
Jo no sortia amb amics, ni m’interessava tenir-ne, no entenia el que feien i
dubtava molt que entenguessin el que jo els volia fer. Sempre anava a la meva,
observant com actuava la gent, com feien el ridícul amb les seves suposades
existències lliures i indefinides. Eren temps en que sols pensava amb
perversions i bogeries que algun cop duia al fet gràcies a la meva discreció i
delicadesa. Elles, les noies més populars sempre se’n reien al veurem passar
pel passadís de les classes de d’institut i jo em reia d’elles per dintre.
Moltes havien perdut la virginitat amb mi, a les fosques i sense saber-ho.
L’últim curs d’institut va ser normal, jo feia estadísticament el que
faria qualsevol ésser humà aïllat en un món de perversió sexual, de depravació
de la ment, de desitjos secrets i no tan secrets. La professora de dibuix artístic
ja havia tastat les línees de la meva abstractesa artística fora d’hores de
classe. La companya de classe d’anglès que seia dues fileres enrere meu va
disfrutar d’una suau i sincera violació dels seus sentits tàctils per part meva
i del professor d’història contemporània . Estadísticament aquesta noia era
normal, i va actuar com se suposa que havia d’actuar, tímidament i submisament
per treure bona nota.
El
temps em va dur fins ara, en un punt que tot és possible i res succeeix fora de
lo normal.
Ara
amb 24 anys, sóc un perfecte príncep blau . Les noies em van darrere, els capellans també. Les dones madures em
busquen, i els transsexuals reben els seus desitjos. Sóc un príncep blau que
tot ésser humà busca i pocs troben . Compleixo els desitjos de la persona que
em desitja, compleixo els somnis dels que s’atreveixen a somiar amb mi. Tinc la
virtut del plaer dintre meu, és normal.
Les mares dels meus amics també són normals, i algun dels seus pares
també, tots són una mica més normals després de que els hagi ofert el camí de
la meva normalitat.
No
tinc límits ni sé el que són, sols em limiten les persones que en tenen. La
solitud sempre és amb mi, però això no em preocupa.
Encara
que la veïna del tercer passi pel pis a explicar-me que el seu gos l’estima
molt, i que vol que jo també l’estimi a ell i a ella de la mateixa forma. El noi del supermercat vol que sigui gay com
ell per estimar-mos . Jo els dic que no em cal ser això o allò, que els estimi
perfer-los feliços, els explico que per a mi és normal ser simplement qui els
donen el que volen i quan vulguin . Sempre he pensat si podriat ser gay, però
jo no sóc una cosa o un altra, només faig el que estadísticament faria algú que
està al mig de qualsevol estadistica, un ésser que fa el que ha de fer amb
normalitat a tota classe de gent que se li creua i em desitja.
Molst
diuen que sóc el seu príncep blau, un príncep que sap donar el que demanen, que
sap ser com necessiten que sigui... jo sols faig el que em surt dels collons de
príncep, ho faig amb la reialesa que em dona ser un terme mig .
Hi ha
qui diu que m’estima, el que no saben és que jo ni estimo ni deixo d’estimar a
ningú. Sols em guio per la franquesa de la perversió i la depravació que la
gent necessita per sentir-se fora de la normalitat. Jo no entenc aquest
concepte, per mi tot és normal.
Me
convertit amb el príncep blau de qui no troba cap príncep blau, probablement
sóc l’últim príncep blau de la realitat amagada de totes les persones
estadísticament normals.
“Según la OMS, y en relación con al salud sexual, es necesario un
acercamiento positivo y respectuoso hacia la sexualidad y las relaciones
sexuales, así como la posibilidad de obtener placer y experiencias sexuales
seguras, libres de coerción, discriminación y violencia. Para que la salud
sexual se logre y se mantenga los derechos sexuales de todas las personas deben
ser respetados, protegidos y cumplidos.”
Jo
sóc l’últim príncep blau, dels que mai podran tenir-ne un.
un relat del més normal...
ResponElimina